Vés al contingut

Llengües hibito-cholón

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Infotaula de llenguaLlengües hibito-cholón
Tipusfamília lingüística Modifica el valor a Wikidata
Ús
Autòcton deDepartament de Loreto Modifica el valor a Wikidata
EstatPerú Modifica el valor a Wikidata
Classificació lingüística
llengua humana
llengua indígena
llengües ameríndies Modifica el valor a Wikidata
Codis
Glottologhibi1242 Modifica el valor a Wikidata

Les llengües hibito-cholón són un grup de dues llengües probablement emparentades i actualment extintes parlades al Perú fins a la segona meitat del segle XX.[1]

Els hibitos pajatenes

Documentació

[modifica]

El cholón és la llengua més ben documentada de les dues, es coneix un cert nombre de fonts útils per a la descripció de l'aquesta llengua:[2]

En el que segueix aquestes tres fonts s'abreugen com [PM], [MC] i [GT].

Contacte lingüístic

[modifica]

Jolkesky (2016) assenyala que hi ha semblances lèxiques amb les famílies i llengües quítxua, leko, mapudungun, mochika, Candoshi-Shapra, munichi, i Barbakoa degut al contacte.[3]

Comparació lèxica

[modifica]

Encara que alguns autors, entre ells Cerrón Palomino, han expressat dubtes sobre el parentiu entre el hibito i el cholón les llistes de paraules existents mostren un clar parentiu, el fet que existeixin correspondències fonètiques regulars suggereix que aquestes coincidències es deguin a préstecs, a continuació es reprodueixen alguns exemples:

GLOSSA arbre aigua filla fill
Cholón mech (PM)
mech (MC)
meš (TG)
cot (PM)
quõt (MC)
köta (TG)
ñu (PM)
-ñu (MC)
pul (PM)
-pul (MC)
Hibito mixs (MC)
mitš (GT)
cachi (MC)
otšj (GT)
ñoo (MC) pool (MC)

Descripció lingüística

[modifica]

Fonologia

[modifica]

Encara que les fonts contenen abundants formes lèxiques, resulta difícil a partir d'elles reconstruir plenament els inventaris fonològics del cholón i el hibito. El cholón és la llengua més ben documentada però l'adaptació a l'espanyol ofereix molts dubtes sobre la articuación exacta d'alguns sons i les oposicions fonèmiques existents entre ells. Provisionalment, l'inventari fonològic seria més o menys el següent:[4]

Labial Alveolar Palatal Velar Glotal
Oclusives p t k ʔ
Africades c č
Fricatives s š h
Aproximants w l ly, y
Nasal m n ñ ŋ

L'inventari vocàlic també és relativament simple:

anterior central posterior
tancades i u
mitjanes e o
obertes a

Gramàtica

[modifica]

Una característica interessant és que alguns pronoms personals de segona persona distingeixen entre masculí i femení. Per exemple els sufixos possessius distingeixen si el posseïdor és home o dona:

kacok / a-kcok / mi-kcok / pi-kcok
'caixa' / 'la meva caixa' / 'la teva.MASC caixa' / 'la teva.FEM caixa'

O en les expressions:

inčam-ma '¿què dius-MASC?' (quan es parla a un home)
inčam-pa '¿què dius-FEM?' (quan es parla a una dona)

També hi ha distinció quan es parla a una persona segons sigui home (-ey) o dona (-pey).

Referències

[modifica]
  1. Adelaar, 2004, pp. 461-62.
  2. Adelaar i Muysken, 2004, pàg. 460-475
  3. Jolkesky, Marcelo Pinho de Valhery. Estudo arqueo-ecolinguístico das terras tropicais sul-americanas. 2. Brasília: University of Brasília, 2016. 
  4. Adelaar, 2004, p. 464

Bibliografia

[modifica]